Diumenge XXIV de durant l'any

Ara hem d’alegrar-nos i fer festa

Avui tenim el capítol 15 de l’Evangeli de Lluc. Son les tres paràboles de l’ovella perduda, la moneda retrobada i el fill pròdig. S’ha dit que el capítol 15 de Lluc és la síntesi de tot l’evangeli. Jo diria que és el batec més potent de l’evangeli de la misericòrdia.

Però bé, quin és el cor, el nucli central d’aquestes paràboles? Sempre diem que és el perdó. Jo no me’n puc estar de dir que és l’alegria de Déu en retrobar-nos. És l’alegria del Pare que sempre ens està cercant, com un enamorat, l’alegria que en el retrobament esclata i que s’encomana.

L’evangelista ens situa en l’escenari: Jesús és envoltat de pecadors, publicans i gent de mal viure que se li atansen per a escoltar-lo. I no hi falten uns fariseus i homes de la llei sempre atents a desautoritzar-lo.

Fixem-nos que Jesús en aquestes paràboles no s’adreça a la gent sinó als escribes i fariseus. Els retrata en la visió tan esbiaixada sobre Déu, en la seva ceguesa i el menyspreu a la gent poc religiosa.

Les paràboles de l’evangeli són sempre magistrals, amb el llenguatge simbòlic que arriba directament a la sensibilitat i el cor. Penso en una bona mestre que se sap cridada a desvetllar valors humans en els infants. Si ho vol fer entrar amb conceptes i paraules precises no se’n sortirà gaire. Però si els diu “ara us explicaré un compte”, ja els té seus. En el compte apareixen els valors cercats però ara no com a idea sinó com a sensacions positives que arriben directament a la sensibilitat i al cor. ÉS el llenguatge dels símbols.

Jesús, doncs en sabia molt. Ara mostraria als fariseus com és el cor de Déu que estima igualment als fills allunyats, els cerca per a fer-los experimentar l’alegria de Déu, i advertint-los que amb tota la seva “santedat” van en la direcció contrària de Déu.

• L’ovella perduda. El pastor que té cent ovelles i en perd una, tot angoixat la cerca i finalment la troba. Alegria, una alegria compartida: Alegreu-vos amb mi, pastors, que ja he trobat la ovella perduda.
• La moneda retrobada. Una dona que només té 10 peces de plata i en perd una. Plena d’angoixa la busca, escombra tots els racons de casa, i finalment amb gran alegria troba la moneda perduda, una alegria expansiva: Alegreu-vos amb mi, amigues, que ja he trobat la moneda perduda!
• El fill pròdig. El missatge ja està dit i repetit. Però el Mestre no en té prou i se’n inventa una altra, totes tres ben casolanes i en la mateixa direcció. Això sí, ara s’hi abonarà:

* Un pare amb dos fills. El gran, sempre correcte i el fill un somia-festes.

* El petit decideix marxar de casa amb l’herència que li pertoca. Vida dissoluta, balafiada dels diners, un any de sequera, de gana, i el noi s’ha de llogar a pasturar porcs...

* Finalment reflexiona. M’estic morint de misèria. Ja sé què faré: tornaré a casa i demanaré al pare que em llogui com a darrer dels criats.

* El pare cada dia surt a veure si el fill retorna i finalment apareix el fill.

* El pare amb una alegria infinita corre a tirar-se-li al coll, l’abraça i se’l menja a petons.

* El pare no respon a les excuses del fill, mana als criats de vestir-lo de festa, i organitza un festí: a matar el vedell gras, i a celebrar-ho. Amb cants i ball. “perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida”.

• El germà gran: enveja, rabieta i sense voler entrar a la festa. El Pare li vol fer entendre que el seu amor és igual de gran per a tots dos.Però el noi està obcecat i aguanta el tipus. No entra a la festa.

No va caldre explicar les paràboles. Tot era molt clar, sorprenent i consolador per als qui ho volguessin acceptar

* La feblesa i malbaratament del petit assenyala cap als pecadors i la gent il·legal allí present.

Aquí hi podem ser tu i jo i tothom qui ho vulgui entendre.

* L’altivesa del fill gran, sempre correcte complidor de les normes de casa, assenyala cap als fariseus i escribes creguts.

Aquí hi podem ser nosaltres en la mesura en què estem cofois de les nostres pràctiques religioses i despectius vers gent dissortada o allunyada.

* La generositat immensa del pare, fins a l’increïble, que sobrepassa el que podem imaginar assenyala a Déu, el Pare de Jesús. I assenyala també a tots i totes els qui saben sentir-se germans dels indesitjables de la societat.

-   Tu i jo som el fill pròdig...

-   Tu i jo podem ser el germà gran...

-   Tu i jo hem de ser misericordiosos com el Pare.