Diumenge XX de durant l'any

He vingut a calar foc a la terra!

No és que el foc sigui una paraula amable en aquests dies que venim de grans calorades i d’espantosos incendis. Aquí estem en el llenguatge dels símbols.

Situem-nos. Som encara en el camí de Jesús a Jerusalem. No perdéssim de vista que aquí, en la pujada a Jerusalem, l’evangelista Lluc fa una repassada de les grans lliçons de l’evangeli per als seguidors i testimonis.

Si diumenge passat se’ns parlava de com hem de viure ben desperts, avui trobem que aquesta espera és molt exigent. Ens sobrepassaria si no hi veiéssim com a model el mateix Jesús.

És un monòleg de Jesús, dens i difícil desbrinar: Ens està parlant de la seva missió en el món. Ell ha vingut per a calar foc a la terra, i la purificarà amb un baptisme de sang, així salvarà la humanitat, però la pau que ell ha vingut a portar a la terra serà enmig de divisions i atacs entre els que en principi són familiars, germans, pares i fills.

Aquest fragment de l’Evangeli ¿no t’ha deixat el cor una mica encongit? no va sol, no és una peça marginal sinó que s’ha d’interpretar d’acord amb la resta de l’Evangeli. I el nucli central de l’Evangeli és l’Amor que Déu ens té i que ens salva per mitjà de Jesús el seu Fill.

En el text hi apareixen tres imatges: el foc, el baptisme i la divisió pel seguiment.

• La imatge del foc: He vingut a calar foc a la terra; com voldria ja veure-la cremar!

Recordeu l’esbarzer de Moisès, que cremava sense consumir-se? En llenguatge bíblic el foc era símbol de la presència de Déu i la seva santedat. Fins i tot s’arriba a dir com a metàfora que Déu és foc (veieu la carta als Hebreus 12,29). En la Pentecosta es parla d’unes flames de foc, símbols del do de l’Esperit Sant. Aquest és el foc que Jesús voldria fer cremar a la terra.

• La imatge del bany: Jesús parla del baptisme que haurà de passar, la immersió en el sacrifici de la Passió, Mort i Resurrecció. Immersió i emersió. Això mateix farà l’Esperit Sant en el nostre baptisme: Immergits en la mort del Crist i emergit a la Vida Nova de la Resurrecció (veieu Romans 6,2,14).
• La imatge de la divisió: En realitat Crist és signe de contradicció. Ja ho va sentir Maria, la Mare, de llavis del vell Simeó: “I a tu, una espasa et travessarà l’anima”. Lluc es referia, sí, als sofriments de Jesús a la Passió, però si tenim en compte el temps en que l’evangelista escriu (cap als anys 70, primeres persecucions) de segur que fa al·lusió a fets molt punyents en les primitives comunitats. Aquelles persones que es convertien al cristianisme de segur que en casos provocarien divisió, tensions i odis a mort a l’interior de les famílies arrelades en el paganisme.

Les diverses lectures hi aporten llum:

-          El profeta Jeremies. Jove encara no de vint anys fou cridat per Déu per a predicar a les autoritats i el poble una pau que ells refusaven. El perseguien i el maltractaven, el ficaren en un pou ple de fang del que posteriorment fou alliberat. Ple del zel per Déu i el seu poble no parava d’anunciar grans desastres conseqüència de la seva duresa de cor.

-          El salm 39. ÉS com un clam d’aquell que es veu enfonsat en el fang:

El Senyor m’ha tret fora del fang on em moria,
ha posat els meus peus sobre la roca i m’hi sento segur...
Ara soc un pobre desvalgut, però el Senyor pensa en mi.
Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu.
Déu meu, no trigueu més.

-          La carta als Hebreus. Se’ns posa davant els ulls la immensa multitud d’homes i dones que ens han precedit en la fidelitat a l’Evangeli, tot superant les lluites i sofrences en la seva cursa. Ells son com una multitud que en un estadi aplaudeix la nostra cursa i ens estimula a guanyar la victòria. La victòria del Crist en el seu baptisme de mort i resurrecció. Entre aquesta multitud d’homes i dones hi podem distingir persones conegudes i estimades que van esser fidels fins a la fi i que portem en el cor, en el re-cord. Pere Casaldàliga, el Pare Manel, els nostres pares i mares, catequistes i companys...

-          L’Evangeli. En escrutar l’evangeli no ens hem enganyar. Sí que és dolç però també és amargant. Allò del profeta Jeremies: Quan m’arribava la vostra paraula jo la devorava, se’m feia dolça a la boca i amargant a l’estómac.

Ésser fidels a Jesús ens comporta afrontar la creu, entomar amb pau les contradiccions, les burles i les indirectes enverinades que sovint ens arriben dels mitjans de comunicació...

Jesús en el seu comiat a punt d’anar a la Passió ens va dir: us deixo la pau, us dono la meva pau, no com el món la dona...