Diumenge XXV de durant l'any

Cicle: 
B
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 19 Setembre 2021
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Qui vulgui ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots

1. M’imagino l’escena. Jesús caminant davant els deixebles a certa distància, i ells gaudint del plaer d’enraonar de les seves coses sense que el mestre ho senti. I la cara que farien quan Jesús els preguntà de què enraonaven pel camí tan animadament. Els fa vergonya però ho confessen: qui és el més gran, el més important?

2. I m’imagino la decepció de Jesús veient el resultat de les paraules tan serioses que els havia dit instruint-los a ells tot sols, al marge de la gent: JO, El Fill de l’home –anunciat com a tan gloriós pel profeta Daniel– seré fet a mans dels homes, em mataran i, un cop mort, ressuscitaré al cap de tres dies. El Pare deixarà el seu fill a les nostres mans i... ja ho veieu com l’hem deixat. Arribarà a la glòria, però passant per la creu.

3. Ells no varen entendre res. Tampoc no tenien gaires ganes d’entendre-ho. I espavilats com eren, no gosaven preguntar res més de por que els en digués de més crespes encara.

4. Qui és el més gran, el capdavanter, l’important? Ara Jesús es posa seriosament a fer de mestre: s’asseu i els dóna una gran lliçó. Posant un nen al mig il·lumina el seu pensament. Guaiteu aquest noiet. Oi que no val gaire? I tanmateix amaga un tresor. «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat.

5. És bo aspirar a ser el primer, ser ambiciós, ser el millor en tot. Però el camí per ser-ho no és el de la gent. No. Qui vulgui ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. Mireu els castellers de Lleida o d’on sigui. Fan un vuit de nou amb folre i manilles. El castell s’enfila, s’enfila... i al capdamunt l’enxaneta que s’enduu tots els aplaudiments. Doncs bé, Jesús ens invita no pas a ser enxanetes, sinó a treballar perquè l’enxaneta pugi. Posar-se a sota, a fer la pinya perquè els altres creixin, se desenrotllin, arribin com més amunt millor. Com Joan Baptista que deia de Jesús: Convé que ell creixi. Jo he de minvar. Fer créixer, ajudar els altres i l’Església a ser més lluminosos i més justos, més bones persones. Tot excés d’autoritarisme i de prepotència és anticristià.

6. Jesús subratlla la grandesa dels petits, dels insignificants, dels marginats, dels qui no compten per a res. Als ulls de Déu són els més importants. Són la imatge viva de Jesús. És la manera més real de combregar amb el Senyor: prenent en el pa de l’Eucaristia, rebem Jesús. I també el rebem quan l’acollim en un infant. És l’acte de culte més gran. I com que el petit és signe de l’abandonament i deseiximent de l’orgull, Ell ha d’esdevenir el nostre mestre i guia, la nostra autoritat. Acollint un infant, acollim Jesús. Així la vida cristiana esdevé comunió contínua amb Jesús i amb el Pare que l’ha enviat i que també ens envia a nosaltres.

7. Si fèiem això desapareixerien les lluites i les baralles de què parla sant Jaume. L’afany de passar-la bé ni que sigui a costa dels altres. El desig de les coses que no tenim, que porta a eliminar l’altre físicament o moralment. Mireu a on ens ha dut, a escala global, l’afany de posseir, de tenir més, de figurar més.

8. Si fèiem nostra l’actitud de servei de què ens parla Jesús, desapareixeria la corrupció en tots els àmbits, religiós, familiar, polític, econòmic... Però no ens n’assabentem prou, com els deixebles. I sembla que val més preguntar res més, per si de cas.

Tipus recurs pastoral: