Diumenge XXI de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 23 Agost 2020
P. Jaume Sidera Plana, cmf

La fe de Pere i la nostra

1.- Què diu la gent que sóc jo, pregunta Jesús. Seria interessant preguntar-ho. Alguns ens dirien: quí és Jesús? No sap, no contesta. Altres més entesos ens en dirien una tirallonga de noms. Algú ens diria que no ha llegit mai l’evangeli, però ja sap el que diu. I sap que Jesús era un home qualsevol, suposant que vagi existir.

2.- Diguin el que diguin, convé que quan parlem de Jesús, ho fem des d’un coneixement gairebé connatural, com es coneixen els esposos, els pares i fills, els amics. Molts dels qui som aquí coneixem Jesús des que érem petits. Com un amic. Amb les limitacions que volgueu. Però el coneixíem i l’estimàvem. Cantàvem una cançó molt senzilla, però plena de sentit: El bon Jesuset a l’escola anava, damunt de l’espatlla la creu portava. Si sabia la lliçó li donaven un bobò i un bocí de coca per portar a la boca i un ramet florit per posar-se al pit. Té un final preciós: Tant per tu com per mi Jesuset nasqué a l’estable, tant per tu com per mi, Jesuset en creu morí. Amb quatre paraules sintetitzàvem la vida de Jesús de Betlem al Calvari com un projecte d’amor envers nosaltres. Petits i tot, ens sentíem estimats.

3.- Qui diu la gent que sóc jo? La resposta de Simó, fill de Jonàs, és contudent. Diu més que no sap: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús el felicita: això que diu no és pas el resultat de cap estudi. El Pare, l’únic que coneix verament el Fill, l’hi ha revelat.

4.- Després Jesús ens diu qui és Pere: és feble com qualsevol de nosaltres. I tanmateix per la fe ha esdevingut la Roca sobre la qual Ell edifica la seva Església. L’Església és de Jesús, no pas de Pere ni del Papa ni de la jerarquia. Assentada damunt d’aquesta Roca, la fermesa de l’Església està ben garantida. La mort que ho engoleix tot, no podrà engolir l’Església. L’Església és més forta que cap virus. Més forta que la mort amb el seu imperi universal.

5.- Jesús confia a Pere una autoritat increïble. Li confia les claus de la casa. Hem vist a la primera lectura dos personatges. Dos models de com el poder incontrolat corromp i és corromput. El primer és desautoritzat per abusar del seu poder. L’altre acaba si fa no fa. Convé que Pere ho tingui present. Les claus són el signe d’autoritat. Déu tindrà per lligat o deslligat tot allò que Pere lligui o deslligui a la terra. Terra i cel conflueixen en Pere.

6.- Pere haurà d’aprendre a fer anar les claus. Obrir les portes a tothom i tancar-les si mai cal. “Obriu les portes a Crist”, clamava el Papa Joan Pau II. Històricament les claus s’han fet servir a l’Església més per tancar que per obrir. Quan bufaven vents nous, tancàvem les portes amb pany i forrellat per por de refredar-nos. Però ens quedàvem sense la mitja veritat que els vents nous duien. Així vam perdre la modernitat amb el dret de proclamar sense por els grans valors cristians de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Vam perdre el món obrer, estem perdent el món femení i –si badem– ens quedarem sense el jovent.

7.- Una precisió. La professió de fe amb el poder de les claus no és exclusiva de Pere. Sant Mateu i sant Joan posen en tot el grup dels apòstols el poder de perdonar -lligar o deslligar-. Als qui perdonareu els pecats, els queden perdonats. Oi més: quan diem el Pare nostre, li demanem que ens perdoni com nosaltres perdonem!!! També nosaltres rebem del Pare el manament i el dret de perdonar i ser perdonats. Natanael, quan va sentir de llavis de Felip que Jesús de Natzaret era el personatge central de la Llei i els Profetes, tota la Bíblia, va respondre: De Natzaret pot sortir res de bo? Però quan s’adonà que Jesús ja l’havia vist quan llegia la Bíblia a l’ombra de la figuera, exclama: Mestre, tu ets el fill de Déu! Tu ets el rei d'Israel! I Marta: Sí, Senyor, jo crec fermament que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui ve al món. Natanael i Marta expressen la mateixa fe de Pere.

8.- Així, doncs, l’Església reposa sobre la fe de Pere, dels apòstols, de Natanael i de tantes Martes i Maries, dels nostres pares i padrins, de tants catequistes, de tants mestres i doctors. I també de nosaltres. Per això hem de conèixer i estimar Jesús per saber-ne parlar, amb un llenguatge amarat d’amor. Quan n’hàgim de parlar, no ens atabaléssim pas. Jesús ens diu: No sereu pas vosaltres qui parlareu sinó l’Esperit del vostre Pare, el mateix que s’apoderà de Jesús i l’envià a la Missió a Natzaret, i el mateix que inspirà a Pere la gran professió de fe.

9.- Jesús, sou el profeta i més que profeta. Sou el Messies, el nostre alliberador, el Fill de Déu viu. I com que viu, continua vivicant-nos dia rere dia: Ens nodreix amb el Pa de la Paraula i amb el Pa de l’Eucaristia. Ara vivim el moment sublim dels dos deixebles d’Emmaús: quan Jesús parteix el pa i els envia a repartir-lo.

Tipus recurs pastoral: