Diumenge II de Quaresma

Cicle: 
A
Temps: 
Quaresma
Diumenge, 8 Març 2020
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

Escolteu-lo!

En el relat del primer diumenge de Quaresma sobre les temptacions, Jesús té una sola resposta: També està escrit!”. En front a qualsevol temptació nostra tenim una resposta senzilla, contundent i definitiva: la Paraula del Pare, la seva Voluntat, la que ell té escrita en els nostres cors. Una voluntat que sempre és a favor nostre perquè ell és el nostre Pare, d’ell hem rebut la vida de fills en Jesús el Fill. Li diem repetidament: “Pare nostre”.

Per Jesús el referent de tot és el Pare i ho comparteix amb nosaltres.

Avui l’evangeli de la Transfiguració ens fa donar un pas endavant: el voler del Pare el tenim en el Fill. Els tres deixebles senten la veu: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut: escolteu-lo!

Què vol el Pare en dir-nos que escoltem el seu Fill, Jesús?

Anem per passos:

Jesús s’endu a una muntanya alta els tres deixebles que més endavant serien els testimonis de l’agonia a Getsemaní. La muntanya alta significa un lloc on Déu es pot percebre més proper. Lluc assenyala que Jesús va pujar a una muntanya alta a pregar.

En la Teofania del Baptisme de Jesús varem sentir la veu del Pare: aquest és el meu fill, l’estimat. Avui, en la Transfiguració el Pare ens ho torna a dir; i afegeix: escolteu-lo!

Una bona clau de lectura d’aquest evangeli la trobem en la paraula del Pare: Escolteu-lo!

Altres claus de lectura us les pot inspirar l’Esperit en aquest relat tan ric de la Transfiguració. Jo m’aturo aquí: Aquest és el meu Fill, escolteu-lo.

Escoltar Jesús?: On l’hem d’escoltar?: en l’Evangeli? en la litúrgia? en els germans? en la natura? Mira, t’explico un petit record d’infantesa: El dia de la meva primera comunió, quan acabava de combregar, la meva mare em va dir a cau d’orella: escolta Jesús, que et vol parlar! Jo em vaig posar ben atent a escoltar. Al cap d’una estona dic a la mare: Jo escolto, però no sento res. Ella em respon: fillet, Jesús no ens parla a les oïdes, ens parla al cor. Això em recorda allò del Petit Príncep: els ulls són cecs, només hi podem veure amb el cor.

Escoltar amb el cor: això només ho entenen els qui s’estimen de debò. Les paraules boniques no arriben gaire més enllà; el cor sí. Perquè és qüestió d’amor i l’amor no té límits, com tampoc té límits Déu-Amor. I aquí tenim Jesús, que se’ns ha declarat amic, ens ha desvetllat la interioritat de Déu i ha donat la vida per nosaltres. I tornem a ser amb Sta. Teresa: tracte d’amistat estant sovint en intimitat amb aquell que ens estima.

Sí que Déu ens parla des de les lectures bíbliques, la litúrgia, els esdeveniments, els germans, la natura... Però tot ha de passar pel cor: vida interior d’amistat amb el Senyor, estones de pregària, de silenci en el cos, en els sentiments, en els pensaments... Deixar a la porta els projectes del dia, els contactes previstos, les preocupacions, les il·lusions. Ja ho retrobaràs després, potser amb una pau nova. La pregària així entesa ens aporta una sensibilitat persistent i discreta que afecta al que anem vivint en el dia a dia, a casa, al carrer, a la feina, amb els amics, en el veïnat, en la política... Així, tu no te n’adones però vas tenint un aire, com un perfum de Jesús, que arriba als altres, do del Senyor per a ells.

Practicar la religió per autocomplaença? o bé escoltar amb el cor? aquesta és la qüestió!

Tipus recurs pastoral: