Lectio divina on line 105 (Setmana del 10 al 16 de febrer)

Dilluns, 10 Febrer 2020
P. Anton M. Vilarrubias Codina, cmf

Text bíblic: ISRAEL, POBLE ESCOLLIT PER DÉU... (Carta de Pau als Romans)

Unit a Crist i tenint per testimoni la meva pròpia consciència guiada per l’Esperit Sant, declaro amb tota veritat i no menteixo, que sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor. Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat del Crist! Com a Israelites, els pertanyen la gràcia de ser fills, la glòria de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; també són d’ells els patriarques, i, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu i està per damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén.

I no és pas que la paraula de Déu hagi fallat, ja que no tots els israelites de naixement formen l’Israel veritable, ni pel sol fet de ser descendència d’Abraham en són tots fills... és a dir que no tots els descendents d’Abraham són fills de Déu; només compten com a descendència els qui han nascut en virtut de la promesa. I aquestes són les paraules de la promesa: Per aquest temps tornaré, i Sara haurà tingut un fill

(Rm  9, 1-9)

-------------------------

Què diu el text?
Quins significats diferents té la paraula “fills” en aquest text?
Com aplicaries les paraules de Pau a la nostra Església d’avui?
Què et suggereix i demana aquesta Lectio?

-------------------------

Comentari per a ser llegit abans o després de la Lectio.

-EL TEXT-

Pau en els capítols del 9 a l’11, planteja una qüestió que el fa patir: l’amor fidel de Déu vers el seu poble escollit. Els jueus tenien una veritable participació en la glòria de Déu, havien estat adoptats com a fills, el mateix Crist havia sortit d’ells. Tanmateix la majoria del poble jueu no reconeixia que, en Jesucrist, Déu havia complert les seves promeses i havia salvat la humanitat. Aquest fet podia fer pensar que Israel restava apartat i exclòs de la salvació i que, per tant, Déu no s’havia mantingut fidel a la seva paraula respecte a ells particularment.

L’expressió “Pel bé dels meus germans... jo desitjaria ser maleït i separat del Crist” és una expressió  emfàtica. Èmfasi és una figura retòrica que consisteix a donar entendre més del que realment expressen les paraules que hom empra; cal tenir-ho en compte per a entrar en el pensament i patiment de Pau per a la gent del seu llinatge.

-EL CONTEXT-

La ciutat de Roma a l’època apostòlica, podia tenir com un milió d’habitants, la gran part eren classes populars. Hi havia nombrosos grups de gent oriental, que solien viure en barris. El grup de jueus era molt nombrós. Però no sabem com va néixer i arrelar la comunitat cristiana en la capital de l’imperi. La carta als Romans, però, en testimonia l’existència. ¿Per què Pau escriu als Romans quan mai no havia posat els peus a la ciutat?

Lluc en els Fets dels Apòstols escriu que a l’explosió de la Pentecosta a Jerusalem hi havia jueus romans. El fet que Pau els dediqui una carta suggereix que bona part dels cristians de Roma serien d’origen pagà i, amb la doctrina del mateix Pau, fonamentaven la seva fe en la Resurrecció del Crist, prescindint de Moisès i la Llei. També hi eren, però, els judeocristians, i encara, els jueus fidels a la Llei; entre uns i altres hi hauria batusses doctrinals i potser físiques. El cas és que l’emperador Claudi, l’any 49, els foragità tots plegats, uns i altres, de la ciutat. Pau vol reforçar la fe dels qui el seguien doctrinalment i per això els envia l’escrit; ben segur que Pau valorava la ciutat de Roma com una plataforma més universal i de futur per a la difusió de l’Evangeli,  més que no pas Antioquia, Efes i la mateixa Jerusalem. 

-AQUÍ i AVUI-

A nosaltres potser ens ha passat el mateix que als israelites i jueus: confiaren en les institucions, en el Temple, en les ofrenes i holocaustos, les processons, les grans concentracions religioses i les celebracions esplèndides... però la Paraula acampà entre ells i no sols no se n’adonaren sinó que la perseguiren i crucificaren...

A nosaltres les esglésies se’ns han buidat: el segle XVIII la intel·lectualitat inicià l’abandó de la fe cristiana, el XIX el món obrer denuncià la ineficàcia de la religió per a resoldre el conflicte social, el XX les noves generacions n’han marxat, el segle XXI és el segle de la reivindicació femenina...

Què ha passat?  On som?  Quin futur tenim?  Què hem de fer?  

 CAL RETROBAR LA PARAULA, LA PERSONA DE JESÚS, L’ESSÈNCIA DE L’EVANGELI...

Tipus recurs pastoral: