Lectio divina on line 104 (Setmana del 3 al 9 de febrer)

Dilluns, 3 Febrer 2020
P. Anton M. Vilarrubias Codina, cmf

Text bíblic: DÉU NO ABANDONA, ÉS MISERICORDIÓS. (Llibre de Nehemies)

Però ells, els nostres pares...  s’oblidaren de les meravelles que havíeu fet a favor d’ells. Van anar a la seva i s’entestaren a tornar  a l’esclavitud d’Egipte. Tu, però, ets un Déu que sempre perdona, benigne i compassiu, lent per al càstig, ric en l’amor, i no els vas abandonar. Es van fer un vedell de fosa i es deien entre ells: “Aquest és el teu Déu, que t’ha tret d’Egipte”. Així van ultratjar-te greument. Però tu, per la teva gran misericòrdia, no els vas abandonar en el desert: la columna de núvol que, de dia, els guiava pel camí no es va allunyar d’ells, ni tampoc la columna de foc que, durant la nit, il·luminava el camí per on havien de passar. Els vas donar el teu bon esperit perquè fossin capaços d’entendre, no els mancava l’aliment del mannà, i els donaves aigua per calmar la seva set. Vas vetllar pel seu sosteniment durant els quaranta anys de desert: no els va mancar res; els seus vestits no es feren malbé, els seus peus no van inflar-se...  

(Ne 9, 16-21)

Què diu el text?
Què en penses de la historicitat dels fets ‘miraculosos’ que llegeixes avui?
Quin significat et sembla que  poden tenir?
Què suggereix per a  la teva vida la Paraula d’avui
?

-------------------------

Comentari per a ser llegit abans o després de la Lectio.

-EL TEXT-

Aquests versets són un fragment de la pregària que Esdres dirigeix al Senyor el dia de la gran expiació, el capítol 9 del llibre. En aquest fragment hi contrasten la mesquinesa moral del poble que es queixa de la transhumància pel desert, enyora el viure esclau d’Egipte; i, a peu mateix del Sinaí, fa una escultura d’un vedell d’or per adorar-lo, tot desplaçant el Déu d’Abraham i Moisès... 

Contrasta amb aquesta actitud, mesquina i idolàtrica, la bondat del Senyor que comprèn, perdona i oblida, envia mannà del cel per a alimentar el poble, l’abasteix d’aigua, el guia amb una columna de núvol i preserva els seus vestits i calçat del desgast... Contrast, doncs, entre la realitat fugissera de les coses humanes i la perennitat del Déu dels pares, que ha escollit i estima el poble que ara li és infidel. En definitiva, la constant dialèctica bíblica entre les limitacions de la temporalitat  i l’eterna  atemporalitat divina.

-EL CONTEXT-

Ens trobem amb dos contextos: el NATURAL, meteorològic, botànic... i el CATEQUÈTIC que és el que l’autor es proposa. L’erosió de la massa granítica del Sinaí crea una infinitat variada de formes, entre totes, i molt sorprenent, el vedell petri, enorme, que hom descobreix a dos quilòmetres escassos anant del Wadi El Raha al monestir de Sta. Caterina. Abans del cristianisme seria el tòtem de l’ària per a la religiositat natural de nòmades i pastors per a implorar fecunditat. La columna de núvol és simplement un bufarut, ventada forta en remolí que s’emporta amunt pols i sorra, fenomen freqüent en aquells deserts, i que en una nit de lluna és com misteriós. El mannà és un arbust amb fruit alimentari, etc.  Podeu rellegir  l’Èxode 15, 22 – 18,17. L’Èxode és un llibre bíblic que se serveix de fenòmens naturals de la península del Sinaí per a fer pedagogia catequètica, no pas un llibre històric.

El context catequètic: Esdres en el cap. 9 fa una oració inspirada en la història d’Israel. La Terra Promesa n’és el tema central. Déu prometé la terra a Abraham. En retornant els jueus de l’exili de Babilònia (538 aC), es troben que Judea ja no és per a ells una terra lliure sinó sotmesa a l’Imperi Persa. Ha fallat la promesa de Déu? No, perquè Déu és sempre fidel, però la promesa de Déu suposa la fidelitat responsable del poble, que és el que històricament havia fallat. D’aquí la cerimònia d’expiació i la renovació de l’Aliança que llegim en el llibre d’Esdres, capítols 9-10.

-L’AQUÍ i AVUI-

El que el Sinaí significava per a Israel com a referència moral i fidelitat al Déu d’Abraham, per a nosaltres és la PASQUA DE JESÚS. Les PROMESES DEL BAPTISME han d’il·luminar el nostre  caminar, pregar, pensar, conviure, parlar, celebrar, decidir, col·laborar, intercanviar, etc. és a dir: TOT EL NOSTRE VIURE: PERSONAL, FAMILIAR I SOCIAL. Només així defugirem la negligència que ens erosiona com a persones. Però no hem de caminar sols, SOM COMUNITAT QUE VIU I CELBRA, ALIMENTADA I ENFORTIDA PER LA PARAULA I L’EUCARISTIA.

Tipus recurs pastoral: