Diumenge II de Nadal

Cicle: 
A
Temps: 
Nadal
Diumenge, 5 Gener 2020
P. Jaume Sidera Plana, cmf

L’elogi de la Paraula

1.- Les lectures d’avui ens presenten la Paraula de dues maneres: A l’AT és la Saviesa personificada, que rep del Senyor l’ordre: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat”. Segons el Siràcida, l’acampada en el poble d’Israel es concreta en la Llei, en la Torà, ensenyament, instrucció. La Torà o Pentateuc és historia narrativa quan anima i guia la vida del poble. I és llei quan organitza la vida i les relacions amb Déu i amb els altres.

2.- En el NT la Paraula planta la seva tenda enmig de nosaltres i ens acompanya en la nostra peregrinació en aquest món fent-se “carn”, un home com nosaltres, amb totes les seves grandeses i limitacions. En grec es parla del Logos. Amb una mica d’audàcia podríem dir que és el Seny creador i il·luminador que intervé posant ordre en el caos i fent-lo “cosmos”. És energia i és llum. I pot fer els homes capaços d’esdevenir fills de Déu. De la Paraula en dóna testimoni fefaent Joan Baptista, que no era la llum, sinó testimoni valuós de la Llum vera. Ampliant el concepte, la Paraula es fa pa i vi d’Eucaristia. Combregant, ens la fem nostra i des de nosaltres irradia al món la seva tendresa i la seva fidelitat.

3.- El cant d’entrada d’avui ens invita al silenci contemplatiu: Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva paraula totpoderosa, deixant els trons reials, es va llançar des del cel... com una eina poderosa per alliberar Israel de l’esclavatge d’Egipte. I ara esdevinguda un Nin en braços de Maria il·lumina la nit de Nadal i totes les altres nits... És la força misteriosa d’un infant.

4.- Aturem-nos en aquest silenci primordial, tan tranquil: Al principi, abans que Déu creés el món, ja existia el qui és la Paraula, la Paraula s'adreçava a Déu, conversava amb el Pare. Contemplem i escoltem aquest diàleg amorós i fecund, sense pressa, del Pare i el Fill. Quan arriba el moment el Pare pronuncia una paraula: Fem l’home a imatge i semblança nostra… I Déu veié que tot el que havia fet era molt bo. Hi mancava una cosa. L’home i la dona no acabaven d’aprendre a ser allò que són. Els costava cercar la seva realització dintre de la seva pell, de dins cap enfora, no d’enfora cap endins. Per això, arribat el moment, el Pare envià el Fill, nat de dona, nat sota la llei per ensenyar-nos a ser allò que som, Fills, no pas esclaus. Ens ho ensenyà fent-se com un de nosaltres.

5.- Sant Pau s’encara amb aquest misteri d’amor amb l’única manera que es pot fer: lloant i pregant: Lloem Déu, el Pare del Senyor nostre, Jesucrist, perquè des de l’eternitat s’ha complagut en nosaltres i ens ha dit el que digué al Fill Jesús en el baptisme i en la transfiguració: Ets el meu fill, l’estimat. Estic molt content de tu. Sentim-nos abraçats, escalfats, amanyagats per aquest amor. Un amor que vol reunir-ho tot, el cel i la terra, en Crist, superant les nostres limitacions.

6.- Sant Pau no es cansava de donar-ne gràcies a Déu. I amb l’acció de gràcies feia també aquesta pregària:

—      Doneu-nos, Pare, el vostre Esperit perquè us puguem conèixer i estimar.

—      Il·lumineu la nostra mirada interior perquè coneguem i estimem els béns que ens heu promès i que veiem realitzats en Crist ressuscitat.

–         Pare, feu-nos sentir la dignitat que comporta ser fills vostres en el Fill. Que sapiguem respondre al vostre projecte d’amor com el Fill hi correspongué.

7.- Tot començà a existir per la Paraula. Sense ella res no arribà a l’existència. És un consol ben gran: Cap de nosaltres no ha nascut a l’atzar, perquè sí, per un error de la naturalesa… No, no, d’ençà que Déu és Déu, Ell ha pensat en nosaltres i ens coneix com es coneix en el Fill i ens estima com s’estima en l’Esperit Sant. Som peces úniques: ningú no és fabricat en sèrie… Som molt importants per a Déu. Ell ens invita a participar de la seva mateixa vida, en el temps i en l’eternitat.

8.- I ens confia un encàrrec, una missió: passar pel món fent el bé amb l’amor de Maria, amb la discreció de sant Josep, amb la humilitat joiosa dels pastors, amb la mirada llarga i esperançada dels ancians Simeó i Anna quan tingueren en braços el fillet de Maria. I com els mags: cercadors de la veritat, sortint dels nostres esquemes mentals fins que trobem Jesús. Un cop trobat, tornarem al punt on érem però per un altre camí: Jesús que ens és camí, veritat i vida.

Tipus recurs pastoral: