La Sagrada Família

Cicle: 
A
Temps: 
Nadal
Diumenge, 29 Desembre 2019
P. Jaume Sidera Plana, cmf

La Sagrada Família

1.- El Papa Pau VI va poder passar una bella estona a la casa de la Sgda. Família de Natzaret i en va treure tres lliçons: silenci, vida de família, vida de treball. Silenci per escoltar i per madurar les paraules que hem de dir perquè siguin comunicadores de pau, de llum i d’amor. El massa soroll exterior i interior no deixa espai a la reflexió, a la meditació, a la pregària. Sembla que ens comuniquem com mai i potser estem entotsolats com mai. Seiem a taula amb el mòbil a cau d’orella. Cadascú pendent del seu món.

2.- Vida familiar. Les lectures d’avui no ens donen consells de l’època patriarcal o matriarcal sinó d’una gran actualitat. Però sisplau, llegiu-les atentament. Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Afegiu-hi la mare i altres familiars. I encara: Tingueu sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres. Perdoneu-vos com el Senyor us perdona. I sobretot estimeu-vos. És en la pau de Crist que heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts. Recordem les tres píndoles del Papa Francesc: Sisplau. Gràcies. Perdoni.

3.- L’evangeli el trobo genialment explicat per mossèn Cinto Verdaguer amb un poema preciós: CAPTANT que vam sentir cantar al Concert de sant Esteve. Comença així:

L'infant Jesús demana pa
y sant Joseph no li'n pot dar.

I doncs? Josep ha hagut de fugir cuitacorrents de Betlem cap a Egipte. No amb pastera, però amb totes les incomoditats del món. Sembla escrit per avui. Ja a Egipte,

Lo Patriarca agafa l'eina
y la ciutat va cercar feina;
de porta en porta va dient:
Deu-me treball, oh bona gent,
que vinc de fer un llarg viatge,
y no tinc res, ni pa ni hostatge,
per ma Esposa ¡ay! y per mon Fill
que de la Glòria es un espill.

Josep no té papers i costa temps i temps perquè els n’hi facin. La llei és la llei. I si a algú se li acut de contractar-lo, pobre d’ell. I continua la història: És un foraster i com que ve d’una llarga travessa pel desert, sembla més gran que no és. Les aparences enganyen, oi?

Com sant Josep forastereja,
i ja en son cap la neu blanqueja,
no troba un bri de feina enlloc,
i torna a casa sens un broc.

Sort que la Maria de cal fuster amb ull alegre surt i l’asserena: –Aconsoleu-vos, Espòs meu, li diu mostrant-li el Fill Jesús:

tenim un Déu per companyia,
què pot robar-nos la alegria?
Sentiu com canten los aucells?
Déu nos estima més que ells;
No ens deixarà sense becada
quan als moixons l'haurà donada!-

Ara és la Maria de cal Fuster qui va a captar: i va trucant de porta en porta per les cabanyes d'aquella horta:

— Per amor de Déu,
una almoineta pel Fill meu! —
Teniu una pera? un bocí de pa? Res.
A l’home ingrat i a la font seca
per dar a Déu fins l'aigua els reca.

Però tot pidolant per les masies, guaiteu quina almoina més florida li cau:

— ¿De pobrissalla no n'hi ha prou
que de Judea encara en vinga?
Cada cigonya que es mantinga
en son cloquer.— Abaixa'ls ulls.
— Per amor de Déu,
¡una almoineta pel Fill meu! —

Però Déu vetlla per la Mare i el fillet: un dona pobreta ve de captar i ha fet sort. Para taula a l’herbei i diu a Maria:

— Preneu si us plau, que més
us donaria si tingués. —
Y amb gran amor parteix a Ella
lo bé de Déu de sa cistella.

4.- La història acaba bé. Molts de migrants, però, la passen pitjor: naufragi, mort, desesperació. Fugen d’uns Herodes mafiosos i tot sovint són inhumanament repatriats a on encara manen els nous Arquelaus de qui fugien. Sortosament molts es troben amb persones dedicades a salvament marítim –i per aquest “crim” es troben amb dificultats increïbles de part de nacions civilitzades– o són ocorregudes no per les grans fortunes sinó de tot de gent senzilla, sense gaires recursos i gran cor, com la padrineta captaire que comparteix amb Maria i el Nen el poc que tenen. Són la providència visible que els acull i els empara. Allò que fèieu a un d’aquests petits meus...

5.- Quan Josep es decideix tornar a Judea, li ve un cobriment de cor. Hi regna Arquelau, un reietó que supera el seu pare Herodes en crueltat i mala ànima. Josep, amb aquella esma espiritual que l’anima, cerca un llogarret que ningú no coneix. Natzaret. I les males llengües diran: De Natzaret en pot sortir res de bo. I Maria i Josep planten en aquell racó de món la llavoreta de mostassa que esdevindrà l’arbre on tots ens hi podrem ajocar.

6.- Chagall, un pintor genial, ho ha plasmat en un quadre molt expressiu: a la soca de l’abre hi ha Abraham que aguanta els patriarques, Moisès amb la Llei i amb David al costat tocant l’arca. I coronant l’arbre Maria amb Jesús. Josep, discret com sempre no hi figura però vetlla per Maria i per tots nosaltres. I per les totes les nostres famílies. I per tantes altres que sofreixen com Maria i Josep Y por todas nuestras familias. Y por tanta otras que sufren como María y José els alts i baixos d’un un exili gairebé sempre molt penós.

Tipus recurs pastoral: