En aquells dies, tota la comunitat del poble d'Israel murmurà en el desert contra Moisès i Aharon. El poble d'Israel els deia: «Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir tots al país d'Egispte, quan encara sèien al voltant de les olles de carn, i menjaven tant de pa com volíem. Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot aquest poble mori de fam.»
El Senyor digué a Moisès: «Mira, jo us faré ploure pa del cel. Que tothom surti cada dia a recollir-ne, però només el que necessiten per a aquell dia. Vull veure si compleixen o no el que jo els mano. He sentit aquestes murmuracions del poble d'Israel. Digue'ls, doncs: «Aquest vespre menjareu carn, i demà al matí tant de pa com voldreu, i sabreu que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu.»
Aquell vespre, doncs, arribà un vol de guatlles que cobrí el campament, i, l'endemà al matí, tot el campament era ple de rosada. Quan la rosada s'esvaí, quedà per tot el desert una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra.
Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre: «Man-hu» que vol dir: «¿Què és això?» Perquè no sabien què era. Moisès els digué: «Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.»
