Diumenge XXXI de durant l'any

Cicle: 
C
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 3 Novembre 2019
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

“Avui m’he de quedar a casa teva”

La gent que seguia Jesús amb curiositat i admiració, en arribar a la ciutat de Jericó es trobaren de sobte amb una sortida escandalosa de Jesús i es posaren a criticar-lo: s’havia atansat a Zaqueu, un indesitjable publicà, cap de publicans, i s’havia fet convidar a casa d’ell. Ja sabem com eren vistos els publicans, cobradors dels impostos de l’imperi romà, pecadors, traïdorament venuts al domini opressor.

L’escena és bonica i ens la sabem molt bé. Però a l’hora de comentar-la no sabria passar endavant sense mirar també a la festa de Tots Sants.

Tots sants han estat tantíssimes persones, també les més properes a nosaltres, fidels cristians i que ja han arribat a la casa del Pare. Una munió de sants i santes de tots els temps. I ho celebrem amb gran alegria, en la litúrgia i en família, en grups d’amistat... amb castanyes, moniatos i panellets amb bon vi. Si encenem una mica més la llum en l’aplec dels sants ens hi trobem a nosaltres mateixos, estimats de Déu i salvats pel seu amor, que anem fent camí en aquesta vall de relliscades i de llàgrimes, i de foscors i d’amors i d’esperances... Tots som sants, nosaltres que encara anem pelegrinant i els altres que ja han arribat a la casa del Pare.

Què ho fa que també nosaltres siguem sants? Doncs la història de Jesús amb Zaqueu ens ho fa entendre:

Què és la santedat? Què vol dir ser sant? De sant en el sentit ple ho és solament Déu. Déu-Amor. Resulta que nosaltres som fets a imatge i similitud de Déu i cridats a ser els seus fills per l’acció de l’Esperit Sant. A Déu li podem dir juntament amb Jesús: Abbà, pare!

Però per l’altre extrem ens tiba la força contrària del mal. El mal que ens podria conduir al fracàs etern. El mal que està confabulat amb el diner, el poder, el vici, l’orgull.

Zaqueu era home avariciós del diner injust. Ell mateix reconegué que s’havia dedicat a estafar gent feble... El mal dominava en la seva vida. Però succeí lo impensable: que Jesús passés pel seu camí i li donés la mà. “Zaqueu, baixa de pressa (estava enfilat en un sicòmor per veure passar Jesús) que avui m’he de quedar a casa teva”. L’home s’ho creu i corre a casa seva per a acollir Jesús. (Podria dir amb el centurió pagà: no sóc digne de que entris a casa meva) .

I ve la segona escena, a casa de Zaqueu. No sabem què hi va passar entre Zaqueu i Jesús, què li diria el Senyor... El que sí podem albirar és l’intercanvi de sentiments i actituds.

L’actitud inimaginable del Mestre va entrar en el nucli bo de Zaqueu, aquest nucli bo que tots tenim en el fons del fons. La mirada de Jesús desvetlla el petit fons positiu i ho capgira tot en el cor de Zaqueu. El pobre se sent pecador, se sent ara acceptat i estimat, i es veu a si mateix com un home nou: “repartiré als pobres la meitat del meus béns i retornaré tot allò que he robat”.

S’acaba d’acomplir la paraula del Senyor pel profeta Osees: “Us donaré un cor nou. Trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn”.

Parlàvem de la santedat de tots els sants i ara en Zaqueu hi podem veure la clau de la santedat de tots ells. És la santedat que passà també per l’altra publicà, el que pregava en el temple: “Senyor, tingueu pietat de mi que sóc pecador”. Jesús comenta que aquest va quedar justificat –santificat– pel foc abrusador de la misericòrdia de Déu.

La santedat, amics meus, no passa per les grans accions sinó per la humilitat de sentir-se feliçment atrapat dins l’amor misericordiós del Pare, la santedat passa per viure dins aquest amor, a la llum de l’Esperti Sant.

D’aquí van sorgint, això sí, les obres que veiem i admirem en els sants. Ells ho vivien en el sentir-se salvats per la Misericòrdia del Pare i tot fent camí de la mà de Jesús a l’encontre dels germans.

Tipus recurs pastoral: