Diumenge XXX de durant l'any

Cicle: 
C
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 27 Octubre 2019
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Déu transforma el nostre cor amb la seva misericòrdia i també transforma la nostra vida

1.- Jesús aquests dies ens ensenya a pregar, amb insistència, sense defallir com Moisès dalt del turó, com la vídua coratjosa davant el jutge. Déu ens pot fer esperar, però respon sempre. La resposta és sovint que som nosaltres els qui el fem esperar. A més, quan en la nostra pregària hi fiquem altres persones, Déu respecta llur llibertat. I és cosa d’esperar la resposta de l’altre.

2.- Avui ens mostra com hem de pregar. El Siràcida recomana pregar tenint en compte la tirada de Déu en pro de l’orfe i la vídua, avui poden ser els menes i els marginats de tota mena que trobem arreu. Perquè Déu no mira el currículum inflat o no de les targetes de presentació, la titolitis que apuntalen la nostra personalitat davant el món. Déu actua com en temps de Moisès: veu, sent el clam dels oprimits, coneix directament el sofriment del poble i baixa per alliberar-lo. I abans d’anar-se’n ens diu com a Moisès: compto amb tu. Amb mi? I tant, amb qui si no?

3.- I com hem de pregar o dialogar amb Déu? Dos models: l’un del qui es creu sant i superior als altres. I l’altre que se sent pecador i amb prou feines gosa aixecar els ulls al cel.

4.- El FARISEU sembla que dóna gràcies. No té res de què penedir-se. No és com els altres. I menys com el mal home del publicà que no sé com gosa pujar al temple sant. Oh! I les bones obres que fa! Compleix les seves obligacions i encara n’hi afegeix d’altres. Sense pecat i ric de bones obres té dret a exigir!

5.- PUBLICÀ: parteix de la veritat: és conscient que és pecador i sens cap mèrit! Sigueu bo i compassiu amb mi. No mereixo res, no tinc res a oferir. Només puc demanar.

6.- El resultat és clar. No és pas amic de Déu el que ho sembla. I el qui farda i es creu qui sap què, se’n torna tal com vingué. El fariseu no aconsegueix aquesta justificació, no perquè Déu la hi negui, sinó perquè creu que no la necessita i per tant, no la demana. Jo m’esgarrifo quan sento personatges importants que diuen que no tenen res de què penedir-se. Com deia un company meu, qui no té pecat o no ha arribat a l’ús de raó o és un orat.

7.- Pau escrivint a Timoteu ens dóna bones lliçons de seny. Se sent gran i a punt de llevar àncores per fer la gran travessa cap a l’eternitat i com l’atleta que després de la cursa espera la corona de llorer del triomfador. I no s’ho mira com una tragèdia. Més aviat com el gran moment de fer de la seva vida una ofrena a Déu.

8.- Ha sofert molt. Darrerament la solitud davant els tribunals perquè ningú no li ha fet costat. Són temps de persecució i qualsevol badada pot comportar la presó i la mort. Però no es mira la presó com una tragèdia, sinó com una oportunitat per fer arribar la bona nova a aquells a qui mai no arribaria: els empresonats com ell o als guàrdies i escarcellers. I d’això en fa pregària. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. I Ell l’alliberarà dels qui li volen mal.

9.- El Papa Fancesc es preguntava: de què serveix anar a l'església? Sabeu per què? Per posar-nos davant Déu tal com som, sense “maquillar-nos”. Per dir: “Sóc aquí, Senyor, sóc un pecador i et demano perdó”. Tingues pietat de mi. Acaronats per Ell, més estimats per Ell, sentim aquest manyac, aquest amor. Llavors, lentament, Déu transforma el nostre cor amb la seva misericòrdia i també transforma la nostra vida. No continuem igual. Ens “treballa”. Déu ens treballa el cor, és Ell. Ens treballa com el fang a les mans del terrisser; i l'amor de Déu ocupa el lloc del nostre egoisme. Per això penso que val la pena anar a l’Església: No només per mirar Déu sinó per deixar-nos mirar per Ell.

Tipus recurs pastoral: