Diumenge XXIV de durant l'any

Cicle: 
C
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 15 Setembre 2019
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Déu ens estima per damunt de tot i es manté fidel a aquest amor

1.- Hom diu que l’essència del cristianisme és la comensalitat, compartir la taula i el tracte amb tothom. És un criteri per discernir la qualitat d’un cristià. És com el “setze jutges”, el «xibòlet», «sibòlet», de Jutges 12,6 que endevinava l’origen de la persona per la pronúncia d’uns mots. Pere negava que era deixeble de Jesús. I ara, per la teva parla se’t coneix d’una hora lluny que ets galileu.

2.-Avui Déu escandalitza –i de quina manera!– els fariseus, els sants, i els savis aferrissats defensors de la causa de Déu, el Sant. S’esgarrifen de les companyies de Jesús: cobradors d’impostos i els altres pecadors. I pecadores. Eren mala gent: els cobradors eren col·laboracionistes amb el règim opressor dels romans. I els “pecadors” –ells i elles– eren la xusma, una “gentussa, que no coneix la Llei, una colla de miserables”. Això deien sense embuts els benpensants defensors de la puresa de la Llei. Cf. Jn 7, 49.

3.-Jesús no es fa enrere. No solament els acull i els escolta sinó que els busca i s’asseu a taula amb ells i amb ells dina i sopa. I ho fa perquè amb això fa el que el Pare vol. Vull misericòrdia i bondat i no pas ofrena de víctimes. No he pas vingut a cridar justos sinó pecadors. I sant Pau escriu al seu deixeble Timoteu: Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer.

4.-Jesús transmet el seu missatge amb paràboles o historietes que capten l’atenció. Avui ens proposa diversos personatges: el pastor que cerca fins que troba l’ovella esgarriada. La bona dona que ha perdut una moneda que potser no val gaire però que l’ajuda per arribar al final de mes, el paterfamílias que trenca tot l’estereotip del patriarcat. Totes tres paràboles revelen l'absoluta misericòrdia de Déu. Déu s’identifica amb el pastor i amb la bona dona de la moneda. Perquè l’ovella i la moneda de poc valor són en realitat el «tresor» de Déu. Trobar i posar-se al servei d'aquestes «deixalles» és dur a terme la proposta de Déu que Jesús pren com a norma de conducta.

5.-Jesús remarca la immensa alegria que Déu comparteix amb els seus àngels i sants. Mostren més alegria per un sol pecador convertit, que no pas per noranta-nou justos, que no necessiten convertir-se. Els qui es creuen justos i bona gent s’escandalitzen, no comprenen la preocupació de Déu pel pecador i la manera joiosa amb què els acull. Sense adonar-se’n entren en la confraria dels qui es mereixen aquestes dures paraules de Jesús: Ai de vosaltres, escribes i fariseus, hipòcrites! perquè barreu l'entrada del Regne de Déu a la gent: vosaltres no hi entreu, però tampoc no hi deixeu entrar els qui voldrien entrar-hi. Qui sap si alguns “allunyats de Déu” però que en senten la necessitat, topen amb la nostra intransigència o poca comprensió a l’hora d’atansar-s’hi.

6.-El paterfamílias romà i el patriarca de tots els temps mai no haurien suportat la insolència i la barra del petit de la família. I tanmateix el pare de la paràbola representa la manera de fer de Déu. Déu no imposa ni “exigeix”. Dóna la llibertat al fill i accepta el risc de la desobediència. Sap que el noi s’ha de fer home i ha d’aprendre de la vida. Fa el seu camí baldament sigui equivocat. És un perfecte egoista: “Jo i només jo” i acaba nu, buit, famolenc. S’ha begut la dignitat. Si torna a casa no és pas per amor sinó per la fam i la misèria.

7.-Tant se val. Ja n’aprendrà. L’amor del pare el traurà del seu egocentrisme. El Pare li torna la dignitat perduda. El vestit de festa, l’anell, un calçat nou. El fa sentir home lliure. Celebra la seva recuperació amb una gran festa. El noi gran no ho entén. Representa l’home religiós, conscient de la seva virtut. Li empipa el tracte de favor envers el culpable. Treballa més pel deure que per amor. No reconeix com a germà el nouvingut. Es creu el fill perfecte. Però la seva perfeccionitis l’allunya del pare. Si fos a fer, el germà petit mai no trepitjaria casa seva. “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.

8.-Quedem-nos amb això: Déu ens estima per damunt de tot i es manté fidel a aquest amor no perquè siguem millors que ningú sinó perquè és Pare. I si nosaltres ho podem esperar tot de Déu, Déu també espera el nostre canvi de vida en resposta al seu amor.

9.- Escoltem la invitació de Jesús: omplim d’alegria el Cor de Déu i el nostre cor superant la nostra por i el nostre egoisme. Som invitats a omplir el cel –el Cor de Déu, el cor de Jesús, el nostre propi cor– de l’alegria de sentir-nos perdonats i acollits com a fills. Obrim de bat a bat la nostra comunitat cristiana. Hi cap tothom. Eixamplem el nostre cor segons la mesura del cor de Déu.

Tipus recurs pastoral: