Diumenge XXXII de durant l'any

Cicle: 
B
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 11 Novembre 2018
P. Jaume Sidera Plana, cmf

El cristianisme és la religió del DONAR allò que tenim i sobretot allò que som

1.- El cristianisme és la religió del DONAR. Donar allò que tenim i sobretot allò que som. Les lectures d’avui ens il·luminen sobre aquest punt. Hi ha dues vídues ben pobres totes dues. Pobres però generoses. La de Sarepta veu recompensada la seva hospitalitat. L’altra veu elogiada la seva generositat. Totes dues deixen les seves seguretats per abandonar-se completament a Déu. Models de la vera fe.

2.- Elies és el profeta de foc, impacient i eficaç, que no s’adona que, si la sequera tan severa assola tot el país, també l’afecta a ell. I ha d’emigrar com tanta gent assedegada. A Sarepta, lluny d’Israel, hi troba la salvació. Una dona tan pobra com ell li donarà la llesca de pa i el got d’aigua que necessitava per sobreviure ella i el seu fill. Bona com és i amb tan bon cor creu en la bondat d’Elies que no coneix de res.

3.- Però el Déu d’Elies, que sembla condemnar el país a la misèria, es manté fidel per sempre, fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam. Manté les viudes i els orfes. Perquè és bo per tothom i estima entranyablement tot el que ell ha creat.

4.- Al temple de Jerusalem hi havia la sala del tresor. Tenia dotze caixetes on dipositaven les seves almoines els fidels jueus. Tenien forma d’embut que ressonava més o menys segons la quantitat que s’hi tirava. La pobra vídua s’hi atansa i hi deixa anar res, un centimets, que ni dringuen quan els tira. Ningú no se n’adona.

5.- Ningú? Jesús l’observa i rere la pobresa de la pobra vídua hi veu una grandesa de cor major que la de tants de rics que tiren a la caixeta allò que els sobra. Ella en els dos centimets s’ha donat ella mateixa, hi ha lliurat la vida. És un consol per a tots aquells cristians i cristianes, homes i dones de bona voluntat que, bo i tenint el just per anar tirant, no dubten a posar el poc o molt que saben, tenen i poden al servei dels germans.

6.- En contrast amb aquesta munió de gent senzilla i bona, hi ha la figura antipàtica del mestre de la Llei, egòlatra i pretensiós que aprofita l’halo de bona persona que l’envolta per abusar de la bona fe del personal. Especialment abusaven de la pobresa i indefensió de les vídues per aprofitar-se del poc o molt de què podien disposar. I això amb el pretext abominable de llargues pregàries. El judici de Jesús és molt sever. No us en fieu d’aquests escanyapobres miserables.

7.- La lectura de la carta als hebreus ens orienta en la línia del donar donant-se. Els israelites celebraven amb gran solemnitat el iom qipur –dia de l’expiació–. Era l’únic dia de l’any en què el gran sacerdot i ningú més podia entrar en el lloc més sagrat del temple per encensar l’arca de l’aliança i ruixar-la amb la sang del vedell sacrificat. Complia un ritu, però no s’hi implicava. Ni hi implicava tampoc el poble. No en sabien més.

8.- Jesús en canvi, vessant la seva sang, entregant-se ell mateix, ens obre l’accés directe a Déu i continua al costat del Pare intercedint per nosaltres com el gran sacerdot que és. Prenent la nostra condició humana, entrà en la nostra història i es tancà en el mateix espai i temps que nosaltres. Quan ressuscità, rompé les barreres del temps i de l’espai i se situà en l’AVUI de Déu. De manera que en un ARA etern i permanent, està present a tota la història humana, passada, present i futura. L’eternitat és presència.

9.- Jesús s’oferí a la creu una vegada per sempre i quan celebrem l’Eucaristia, actualitza i ens fa visible i tangible la seva ofrena personal invisible amb el pa i el vi que consagrem. I sempre que com ell oferim el que som i podem als nostres germans, el fem present arreu on som. Tota la vida del cristià és eucaristia.

10.- Jesús ens posa en la línia de les dues vídues pobres que amb un gest impressionant de generositat ens donen la gran lliçó. Les coses que fem o diem o donem només tenen valor quan amb elles fem entrega de nosaltres mateixos.

Tipus recurs pastoral: